AMB QUINA SINCERITAT, AMB QUINS PENSAMENTS, AMB QUINES PARAULES...

Existeix l'anhel del "contacte", de "veure'ls", de "parlar" amb Ells, amb "Els de Dalt" (com a algú li agrada d'anomenar-los amigablement), per saber directament una mica més d'aquest "coneixement" que, sens dubte tenen sobre els "continguts" del Gran Univers, del Cosmos infinit, i aprendre de la seva ma, el "qui som ?" el "perquè estem aquí ?" i el "d'on venim?" Si som (el nostre Ésser espiritual) tan antics com alguns contactats de prestigi han divulgat amb afany, i com vam "poder caure" en mans dels quins ens han manipulat i emmollat al seu antull.

Aquest anhel de "contacte" sincer i noble, penso que són moltes les persones que el tenen, que el senten. Però, -i aquí és on vull anar- què els puc explicar de mi ? (encara que ja ho sàpiguen molt be per endavant). Algú ha fet aquesta reflexió personal ? Pot la meva persona aconseguir l'atenció d'uns "Essers tant depurats" ? Pot la meva persona, amb els seus perjudicis, amb els seus problemes humans, llurs reaccions, ires, rencors, ego-ismes, etc., pretendre un diàleg directe amb Ells ?

De vegades hom es pot "llançar" com si d'un "joc" es tractés, com tractant-los de "tu a tu", com "amiguets" de tertúlia, quan se'ls hi demana (a Ells) una manifestació de llum... Perquè ?

Per fer callar els nostres dubtes ben humans ? Per satisfer el "nostre ego místic de l'orgull" davant les persones ? O amb la senzilla i original (que és la "val" vertaderament) innocència espontània dels infants ?

Ens plantegem el respecte (que no la por) i la confiança precisa (que no és justament pensar que estan al nostre "mateix nivell", sobretot espiritual) i que el seu tracte d'Amor i Equilibri és realment l'equivalent al que hi ha d'haver entre un pare i un fill ?

Ningú és perfecte (quina gran veritat!) i tothom es pot dirigir a Ells, "Els Senyors del Cel", com millor ho senti o seguint els dictats de la pròpia Consciència... Però penso que no està de més plantejar-se "a qui ens estem dirigint?" "per quin motiu?" "és un sentiment que flueix de dins?" "és quelcom merament superficial ?" "a quin poder ens estem dirigint ?" "es pot prendre com un joc o un passatemps ?".

Consultar cadascú la Consciència personal sobre les nostres accions o actes, és un saludable exercici de "relaxació-concentració-meditació", per tal de "prendre el pols de la nostra Vida". Que ningú dubti s'hi troben totes les respostes (tan si agraden com no) i, naturalment, també les que planteja aquesta reflexió.

A Ells, ningú de nosaltres no els pot "sorprendre", i Ells ens estan sorprenent a nosaltres constantment, quan en aquest marc especial i màgic de MONTSERRAT, encara que també a altres llocs, ens "RESPONEN" a un pensament, a un anhel del cor, o una angoixa que potser ens tenalla, o a una esperança, i ho fan a través d'un fort traç lumínic, fulminant, instantani, amb una precisió única i desconeguda...

O quan ens "permeten" una fotografia, quan la nostra retina no els capta físicament, i després, en mig del paisatge, en revisar els reportatges, apareix la "inequívoca llum", la "nau", "l' "OVNI", i quedem sorpresos perquè allò és un vertader regal d'Ells, encara que ho hàgim demanat des del més profund..

O quan aquest "contacte" -sempre propiciat per Ells- te altres formes de manifestar-se i "entrar" en les persones, com per exemple la intuïció telepàtica, i comuniquen idees o pensaments que cristal·litzen en "missatges", escrits diversos, etc.

Però mai no s'ha d'oblidar - ho sé - que llur "superioritat" sempre els permet de conèixer en el receptor o receptors, el nivell de sinceritat amb que hom pretén l'acostament a Ells.

I definitivament, penso que quan hom es disposa amb "fermesa" a sol·licitar-los-hi albiraments o apropaments, sempre ha de tenir molt clar com saludaria a un Superior Desconegut si se li presentés en aquell moment: amb quina sinceritat, amb quins pensaments, amb quines paraules...