SER I ESTAR EN EL MÓN FÍSIC (REFLEXIONS)

Ser al món físic, avui i sempre, implica "treball",  i "aprenentatge", experimentació i "despertar de consciència", així com anar descobrint, amb major o menor promptitud qui som, d'on venim, on anem i perquè.  Ser en el món físic també comporta "errors i equívocs" donat que mentre "no recordem" (degut al "trauma" de la vinguda a l'existència fisica) la nostre "identitat original", la nostre consciència, seguim "a mans de la psicolgía de l'ego", en mans de la qual, l'home ha estat per milers i milers d'anys, encara avui existeixen importants contingents humans "desconeixent" la seva pròpia consciència, closos en aquest món dels cinc sentits, "límit de l'ego", i d'aquest món físic il·lusori", tot i que això, també sigui llur particular experiència.

És per això que insisteixo en les "claus" que poden servir per "sortir" d'aquesta situació: viure l'instant o moment present de forma permanent; despertar consciència, el que permet el record vívid del nostre "ésser identitari vertader", l'ésser immortal que som, més enllà d'aquest vehícle físic perfecte i meravellós, del qual en propiciem, per causes diverses (que tots sabem, entre elles la "ignorància" i la "inconsciència") el seu propi periclitar, quan la durada del cos físic sostingut per i contenint l'Ésser Intern, i experimentant en aquest pla dimensional, tal vegada podés ser més "llarga i profitosa" i el "record de la identitat lluminosa" que cadascú és, essent present i actiu, no representés cap "nosa", abans al contrari, podés estimular encara més, tot el "treball intern" de les consciències que som. 

                                                                                     

LES FOGUERES SOLSTICIALS DE SANT JOAN ENS CONVIDEN A CREMAR EL LLAST INÚTIL

Ser i estar en aquest món físic -tot i sent "repetidors" de múltiples existències- sempre és una nova oportunitat per acabar o completar el pendent, per no deixar novament "trampes", qüestions inacabades, deutes per saldar (i no em refereixo només a diners), promeses incomplides, qüestions que ens "obliguin" a tornar en un nou cos físic; ser i estar en el món físic és una oportunitat immillorable per perdonar-nos i perdonar, per sentir penediment i reparar, per no deixar res enrere, per "fer be les tasques i deures" d'una vegada per totes i no haver de repetir més aquest "curs mil·lenari" i passar ja al proper...

Ser i Estar en aquest món físic no és una qüestió tant "banal" com "venir de vacances a passar-nos-ho be" podent ser aquesta experiència la que hom pensi que "vol viure", i tal vegada i de forma "inconscient", estigui ajornant un progrés espiritual o el propi "despertar de consciència" en ares d'aquest "passar-nos-ho be" (que no te perquè estar "renyit" amb ser feliç).  Amb tot si hom ha pres aquesta determinació, podrà viure-la i experimentar-la tant com vulgui: doncs les conseqüències que se'n derivin només a ell atenyen.

Ningú pot eludir les seves responsabilitats perquè no vulgui "encarar-les" o pensi que "no les recorda".  Tart o d'hora descobrirà que "no encarar-les" retarda el seu propi procés, o si és el cas, les "recordarà" en el moment oportú.  De totes maneres, el "treball intern" condueix a la lucidesa consciencial i en conseqüència a la superació de tots aquests íntims processos.

                                                                                      

En certa manera aquesta reflexió està en la línia de que no "tothom", ara i aquí, te interès en "despertar consciència" o "progressar espiritualment", alhora,  amb tot cadascú ho farà quan ho cregui convenient.  Aquesta és la "Llibertat" que tenim en el nostre món.  Hom pot deduir d'això, un cop més, que el procés d'expansió consciencial de la humanitat, no es realitza de manera "uniforme" i no res de "forçat", tot i essent "el que ens espera a tots" (tart o d'hora), per "evolucionar integralment" com essències lluminoses de l'univers.   I abans que de cap altre manera, esdevé "individualment", per decisió pròpia, per l'esforç individual i íntim, posteriorment serà quan es "col·lectivitzi" i prengui gran relleu de grup. 

No obstant, en moments com l'actual "Cicle", en que l'Univers, el Cosmos, el SOL, el Sistema Solar i la Terra, es "confabulen" pel be de tots, esdevenen especialment i energèticament propicis a grans contingents humans que ja han pres la seva decisió individual, estimulant-los i fent.-los molt més proclius al "treball interior", a l' "expansió de la consciència", col·lectius que ja van formant els fonaments de la "nova humanitat conscient".

                                                                                     

RECORDAR L'ÉSSER... NO NOMES QUAN TRONA

"N'hi ha que només es recorden de Santa Bárbara quan trona" i aquí afegeixo: "però l'important es "recordar-la" encara que sigui en aquestes circumstàncies".  Quelcom de semblant passa en la quotidianitat: les coses no van be o com hom voldría que anessin, hom pot estar passant "hores baixes", etc., etc., i és en aquests instants, potser d'angoixa, que hom pot "parar el ritme", fer una mica de quietud, de silenci intern, de calma a aquesta Ment revoltada, farcida de pensaments contradictoris, i quedar per uns minuts, en plena atenció vers un mateix, sentint la propia respiració, la Vida que penetra en cada inhalació, i en l'energia sobrera o conflictiva que surt enfora amb cada exhalació, o be sentint la meravella del bombeig del Cor, que te cura que el fluït sanguini circuli pel Cos Físic correctament i mil·limètrica.  I encara travessar aquesta "barrera" i deixar anar la pregunta, en mig del silenci tant summament especial de la Ment quieta com la calma transparent d'un llac: "qui sóc jo?"  Aquesta pregunta només es pot plantejar en aquestes condicions, donat que si hom ho intenta amb la Ment "plena" de pensaments, tant sols hi haurà respostes de confusió.
Realitzar aquesta reflexió meditativa quan el món que ens envolta "sembla" amb gran realisme, que ens te de devorar, quan tota la vida externa esdevé un "atzucac", y hom es pot sentir "apurat fins al límit",  ens porta a adonar-nos de que tot aquest món extern, amb tots els seus drames i problemes, es queda menut, insignificant, en obtenir des del més profund la resposta a "qui sóc jo" realment, més enllà de tota circumstància, de les moltes que es generen i que generem, en aquest caminar per la "vida física" cercant creixement, progrés i felicitat.

                                                                                    

 

Contrariament a determinades formes de pensament, això no és "fugir d'estudi" sinó "entrar a la realitat", aquesta "realitat" que, normalment, no forma part (encara) de l'educació familiar i pedagògica que, en general, hom ha rebut, i que es rep, però que tots -sense excepció-, portem a dins com tresor del que s'ignora l'existència, tot i ser, la nostra "autèntica identitat essencial"  i la legítima con ductora del vehícle físic. Allò que "jo sóc i que tu ets": l'essència conductora del vehícle físic.

Si l'existència humana estés totalment tamizada "des de la Consciència de l'Ésser Intern", -que és a on condueix el "despertar consciencial"-, els "valors" que impregnen a la humanitat seríen molt diferents i l'Equilibri, l'AMOR i la Felicitat, no seríen mai més una utopía...  Si el viure diari fos conscient, de moment en moment, d'instant en instant, fluint amb senzillesa i naturalitat, els ulls dels nostres semblants seríen vertaders "espills de l'Ànima" on emmirallar-nos permanentment, com en el llac calmat de la "ment tranquil·la guiada per la consciència".  Des d'aquest estat de "permanecia", ja no existeix l'oblit de "qui sóc jo i  de qui ets tu", en cap circumstància, ni "d'on venim i on anem", ni la por que genera l' "oblit i la ignorància", ni la idea "desequilibrada" del "poder i l'acumulació material" en detriment dels altres, ni es veuría més com una utopía la idea objectiva d'un "home despert conscientivament  i ètic (essent, a més, que aquest es l' estat natural de l'home).

                                                                                 

 

La nova humanitat va recuperant uns "valors essencials" que son la "pedra angular" d'una humanitat còsmica incorporada, per dret propi, al concert de les humanitats còsmiques conscients i en evolució permanent" que poblen l'espai infinit.

Vers aquesta precisa direcció està augmentant significativament i sense fer massa soroll, el percentatge "conscient" de la humanitat, necessari per la transformació, en tant que se segueix produint amb estrèpit, el més que visible ja, "declivi del sistema", que ha mantingut, soportat i viscut la humanitat amb el sufriment i dolor d'aquesta "edad de ferro" (com també s'ha anomenat al moment de més allunyament i oblit de l'Ésser i la Consciència, per part humana).  Aquest moment actual també s'ha vingut a anomenar de "confluència" (període que va des de l'Edat de Ferro" actual, fins la nova "Edat d'Or, que s'apropa amb la humanitat conscient) car és el període "entre edats", on hi ha confusió però alhora una gran efervescència vers el "Despertar  Consciencial" o "Salt Quàntic".  "Salt" que el planeta Terra, nostre Mare GAIA (com recordareu molts dels habituals d'aquest "Blog") ja va realitzar i que ara, en aquests temps que s'acosten realitzaran uns quants milers de milions d'éssers humans: els que hàgin pres aquesta decisió transcendental.  Els que no: per suposat que no aniran a l'infern, doncs seguiran en les mateixes condicions en que han viscut aquests darrers temps, experimentant en aquest pla dual de tres dimensions, segurament fins que ells mateixos disposin, amb el seu propi Ésser Intern, evolucionar a un altre nivell...

 

DE QUAN "AJUDAR" POT SER "INTERFERIR"

Tots i cadascun dels éssers humans ens trobem en aquest món fisic vivint i explorant les pròpies experiències, que son absolutament personals i intransferibles, ningú les pot "passar" per ningú, i per això mateix, "no s'ha de jutjar mai ningú" car "tothom es responsable" dels seus actes, pensaments i accions, tot i no ser-ne "conscient" i fins i tot "justificar-ho" amb la "ignorància".  La manca d' "ètica" parla per si mateixa d'un grau nul o escàs de "consciència", però això no eximeix ningú de les seves "responsabilitats".  De la mateixa manera que cadascu viu les pròpies experiències, cal tenir en compte que, gairebé "sempre" les experiències que hom viu, "son les que li corresponen" en el moment present de llur existència. No sempre qui viu una experiència determinada "sap això", i és quan les coses "no encaixen", quan hom es pot fer les preguntes més inversemblants i fins i tot "semblar-li" que res no te cap ni peus. I estem parlant de "lleis immutables" que "graven el destí de les persones" perquè la major part dels esdeveniments "tenen origen causal", "no casual", tant sols hi ha una petita però significativa diferència quan hom escriu aquesta paraula: la "s" de "casual" salta per damunt de la "u" situant-se a la seva dreta per composar la paraula "causal".

                                                                                     

La paraula "causal" defineix que "tot" està tamizat per la "llei de causa i efecte" malgrat que s' "ignori" i se'n sigui "inconscient".   A Catalunya hom diu: "tal faràs, tal trobaràs" i això ens recorda que "antigues tradicions" encara conserven un pòsit d'aquesta "saviesa universal" que sempre va ensenyar la immutabilitat d'aquestes "lleis còsmiques".
No és un tema "nou", però ha valgut la pena recordar-lo alhora de reflexionar sobre el sentit i títol d'aquest "post".   Cal "discernir" (i per fer-ho cal un estat prou elevat de consciència que hi capaciti), i això també dependrà, molt i molt, del tipus d' "ajut" que es tracti, si serà realment un "ajut" o be hom corre el risc d' "interferir" en un procés o experiència personal, que aquella persona te de viure pel seu propi creixement íntim i espiritual, per si mateixa i "sense ajut" que -en aquest cas-, podría ser  "immiscir-se en un procés aliè".  Aquest ha de ser el "discerniment": poder actuar sense el risc de perjudicar ningú, ni a un mateix. O en tot cas, "no actuar"...

                                                                                     

Si hom "ajuda", posem per cas, econòmicament, a una persona que es presenta requerint-ho, per necessitats bàsiques, d'alimentació, etc., però en camvi, després aquesta persona destina els diners a procurar la seva "addicció", la "responsabilitat causal" caura damunt seu, però també en qui li ha proporcionat els recursos, malgrat que hom pensés que contribuïa en una solidaritat humana.  Doncs aquesta hauría estat una "caritat errònia" i perjudicial per ambdues parts.  I en aquests temps de profunda transformació i canvi, situacions com aquesta es donen sovint. 
I sempre és el mateix corol·lari: "ser conscients davant tot allò quen ens ve a l'encontre, doncs això allunya la possibilitat d'error... I també en tenir present que cada ésser humà ara i aquí, està vivint llur pròpi procés circumstancial i experimental, i no és convenient interferir, car si hom ho fa, s'involucra immediatament adquirint noves responsabilitats, que no son sinó, "noves càrregues evitables" quin llast pesarà en el pròpi camí. 
Lògicament això no vol pas dir que no siguem solidaris, caritatius i humans amb els nostres semblants, tot el contrari, hom s'hi ha de bolcar, però fent-ho amb clar discerniment, objectivament, consciencialment i sense possibilitat d'error per ningú*