INSTANT PRESENT: SORPRENENT, MÀGIC, PERFECTE...

                                                                              EQUILIBRI

L'instant present és tant sorprenent, tant màgic i perfecte, que es viu poc en llur total integritat, i quan s'aconsegueix de viure'n tant sols una guspira, hom te la sensació que s'esmuny ràpidament com aigua en desaigua; i és que literalment no es pot "prémer"  i si hom el "pensa" l'envía al passat perdent-lo, perquè "sols vol ser viscut" amb fluIïdesa, sense qüestionaments, amb plena acceptació, amb serenitat i sense intromissions d'una ment dirigida per l'ego...  Si es fa "complicat" és perquè les "afeccions" tenen el pes suficient com per retenir-nos en els seus paranys, i seguir segrestant la llibertat natural i original de les "Ànimes" que som.

L' Instant Present es troba en la línea del temps conscient, i mai no es pot trobar en el "passat", ni en les "afeccions", que son lligams amb els que sovint hom s'identifica, i que impedeixen d'avançar en l'auto procés de "despertar".  Tot flueix i està en el seu moment precís i és "imprescindible arribar a acceptar-ho".  Tot es troba en la situació que li "correspón", ni millor ni pitjor, sinó la que resulta de les diverses circumstàncies anteriors.  I tothom és lliure de dirigir i encaminar llur propia vida, des del moment en que s'és "conscient" per fer-ho. 

                                                                                     

                                                LA NATURALESA PREN ELS SEUS MARGES

L'instant present és d'una plenitud total que contrasta dràsticament amb la mecanicitat, l'estrès, les presses, el desequilibri trepidant de la societat dels "on line", la rapidesa, la immediatesa, l'ansietat, la insacietat i la inconsciència desequilibrada i secular de l'ego, ignorant sever que "ho vol saber tot" a diferència de l'Ésser o l'Ànima Inmorrtal que objectivament som i que disposa d'una "saviesa còsmica" connectada amb la Font Suprema.  La plenitud de l'Instant Present situa a cada ésser humà en la "connexió amb el Tot o Font" i, per tant, en la recuperació de la memòria còsmica que l'experiència humana en "3D" va enterbolir o esborrar momentàniament, donant lloc a l'ego, que sempre intenta "suplir inútilment" l'Ànima que vertaderament anima a cada cos físic.  D'aquí la importància de "viure l'instant" per retornar a l'ésser humà a la seva coordenada original.  Però això requereix un esforç: no és quelcom que es faci sol: te d'existir l'anhel, el sentiment, l'emoció i la ferma decisió per realitzar aquest treball cosncient.

                                                                                        

                                                                          INFANT  CONTEMPLANT  L'INFINIT

La personalitat humana està imbuïda d'ego degut a les cultures y tradicions, als sistemes de creences religiosos, socials i polítics, que en la seva major part, no han contribuït a l'estímul individual i col·lectiu que portés a una regeneració integral humana, tot el contari, s'ha fomentat l'enfortiment de l'ego en detriment de la consciència, de l'Ànima Immortal, que s'ha mantingut en un estat d'ensopiment. Tot i així, això no justifica ni eximeix l'home del seu lliure albir, ni d'utilitzar-lo amb responsabilitat:  absolutament tots estem interconnectats entre nosaltres i amb la Gran Font, i podem prendre decisions individuals en tot moment:  sobre la nostra vida, sobre la nostre actitud, sobre la consecució dels nostres anhels, sobre el nostre destí, sobre la nostra manera de pensar, actuar i relacionar-nos amb els altres, etc., per adverses que siguin les circumstàncies que ens envolten:  la qual cosa ens fa directament corresponsables de totes les situacions que han configurat i configuren la pròpia vida.  Per això abans de cercar culpables externs a tots els problemes i desequilibris (personals i col·lectius) de tot tipus que ens envolten (que és el més corrent), convé mirar el nostre propi interior i fer-nos conscients d'aquesta "corresponsabilitat" que tots i cada un tenim.

L'actual col·lectiu humà ha vingut infinitat de vegades a aquest món tridimensional en diferents etapes, a cobrir experiències, situacions, drames i alegries  de tot tipus i participant des de tots els rols imaginables, per tant:  "qui estigui lliure de culpa que llanci la primera pedra..."

Més en contrapartida, sí que hi ha quelcom de nou solta el SOL:  el moment que està vivint la "nova humanitat" (del que els principals medis mundials no parlen), la transformació que s'està gestant en tot el planeta Terra, que fa "poc soroll", posant noves bases, els Valors de l'Ànima i de l'Esperit, revitalitzant la connexió i fent més viva la lucidesa de la Consciència, des de l'Ara, des de l'Instant Present: Sorprenent, Màgic, Perfecte...*                                                  

EL REPTE DE RECORDAR...

En realitat a l'ésser humà no li cal "aprendre el més profund" per una raó molt senzilla: "ja ho sap".  I ho sap en el més profund.  No recordar-ho és la disjuntiva amb la qual s'enfronta juntament amb el repte de venir a experimentar en la matèria més densa, comandant un  cos físic fet a mida pel cas.  I recordar (qüestió de memòria) es fa "difícil" per la vida desbordant, frenètica i estressant que, en general hom viu avui dia.  I "posats a oblidar", hom pot dir que ho hem oblidat "tot" o gairebé:  D'on venim?  La nostre llar d'origen en l'Univers Multidimensional.  Cap a on anem?  (Perquè hem vingut aquí?), o dit d'una altre manera "quin és el repte vertader, l'objectiu d'aquesta presa de decisió?  És el propi creixement espiritual de cada un i l`'expansió de la Vida, també en les dimensions més denses, on la matèria pren la màxima preponderància?  Sento que és així, però que a més, "tot això" forma part d'un "Gran i Inabastable pla", teixit en els telers còsmics de la Gran Font, i per teixidors d'alt nivell i una molt divina ètica.

Tot és Vida, Amor i Llibertat en l'Univers.  També nosaltres els humans, hem "decidit ser i estar aquí", per etapes de milers i milers d'anys, dins d'aquest temps il·lusori, que ens ha portat tanta "confusió" apartats del "no-temps" o del present continu, que mai no desgasta les sublims energies de tants i tants éssers com poblen l'espai infinit, en expansió constant i permanent, amb mesures que també "hem oblidat". 

                                                                                       

Perquè el repte de recordar?  Doncs perquè aquest anhel el portem a dins tots els humans sens distinció, malgrat que se li donen diferents interpretacions.  Sovint el substrat dels més profunds anhels espirituals es sustenta (sense saber-se moltes vegades) en aquest "repte" que fa niu en el més profund del cor i va prenent consistència a mida que l'home  pren consciència de la seva pròpia trascendència i es fa les preguntes capdals de la filosofía: "Qui sóc?, D'on vinc?, On vaig?" .  Preguntes que l'home es fa des de les limitacions de l' "ego" en el món físic, tot i sentint, malgrat tot, la gran "potència" oblidada de la seva força interior, que li "sembla" que desconeix i que no pot obviar, perquè te un pes intrínsec que és l'AMOR, la força invisible-universal que a tots uneix, que és d'un rang superior i és la base vital de les ànimes lluminoses, que realment som, "enfundats" en els nostres cossos físics peribles i amb caducitat.  I és per aquest AMOR expandit per tot l'Univers,  que som i estem aquí per aprendre i créixer, estimant a tots i a tot: en realitat no estem aquí per cap altre interès conscient i objectiu que no sigui l'AMOR INFINIT I INCONDICIONAL.

El "repte de recordar", és doncs un impuls de cada Ànima Immortal, car l'ingrés i la vida en la matèria densa tridimensional (aquest món físic) quasi sempre és traumàtic per les ànimes i éssers espirituals, de vibració molt més subtíl, i també de freqüència més elevada, que aquesta densitat dimensional  torna lenta i condicionada, fins a l'extrem de "fer-nos oblidar" (només amb rares i meravelloses excepcions) la nostre identitat original i de generar aquest famós "ego" manefla, "que tot ho vol saber des de l'ignorància més absoluta" i "creació mental" al marge de l`'ànima atordida que som, i basat en la por, l'odi, l'orgull, la supèrbia i moltes més derivacions generadores dels errors i la confusió en el món..

L' "ego" crea en l'home físic la il·lusoria "falsa personalitat" -que sense un treball intern que la freni-, es va formant al llarg de cada etapa existencial, i al final de cada etapa "desapareix" quan mor el cos físic, perquè realment no forma part del llegat real i objectiu de l'Ànima.

                                                                                         

D'altra banda, tots podem veure quin és el resultat d'un món  que no parteix de la "consciència de l'ànima" i basat en els errors i confusions de l' "ego":  és el món que tenim ara i aquí, mirem arreu el que trobem...  I això també és el mirall del que una part important de la humanitat porta dins seu, tot i l'extraordinària transformació consciencial generada a partir de l'any 2012, que és real i va progressant.

La MEDITACIÓ és una de les eines, sinó la millor, per recuperar aquesta memòria còsmica "oblidada temporalment" ara i aquí.  És la forma d'entrar en connexió amb el que "vertaderament som.  El SILENCI permet. una vegada el cos físic està ben relaxat i la ment aquietada, entrar en aquest espai interior, on ens podem reconèixer com les "entitats espirituals que som", és aquí, amb molta pràctica que podem arribar a "retrobar" aquesta memòria vital plena del coneixement de tot el que som, i obrir vies de connexió amb la "intervinguda" memòria física quotidiana i foragitar l' "ego", amb el qual "desapareix" una de les pitjors i més pesades ombres de la humanitat: la por, que en el fons no és més que ignorància.

Cada un pot trobar la forma de MEDITACIÓ més idònea i amb la que millor es trobi.  Si mai no hem meditat, recomanaría el Raja Ioga perquè és el sistema menys "exigent" pel que fa a la postura de meditador: només cal posar l'esquena dreta o recta, i hom pot practicar directament assegut en una cadira, si hom prefereix altres postures o "assanes", és voluntari,, però l`'esquena dreta és quelcom primordial. Hom pot començar amb petites "meditacions guiades" que ajuden a fer les primeres passes, Al principi 15 0 20 minuts de durada i anar sumant temps segons es practiqui.

És interessant començar el dia amb una meditació i acabar-lo amb una altre,  abans de dormir.  Això emplena d'equilibri, de pau i de consciència tot el que fem durant el dia i ens prepara pel descans;  la nostra relació amb els altres es torna respectuosa i tolerant, i hom va prenent consciència que som lluminoses Ànimes Immortals reunides, circunstancialment i amorosa, en aquest món*

L'ACCEPTACIÓ

La manera receptiva d'estar en el present, vivint-lo a fons, de manera conscient, passa per l' "acceptació", que és l'actitud objectiva d' "acceptar" tot el que ens porta la realitat, en forma de circunstàncies diverses (moltes d'elles generades per nosaltres mateixos), situacions o eventualitats que, un cop les tenim al davant, cal resoldre d'una manera o altre.

El fet d' "acceptar" la realitat que ens ve, en comptes d'oferir resistència o rebuig, col·loca la persona en el camí, de trobar les més correctes solucions a qualasevol dilema. "Acceptar" no vol dir, de cap de les maneres, "estar d'acord", simplement és una acceptació natural. del present, de l'aquí i ara, tal i com arriba a nosaltres, sense judicis, ni etiquetes.

"Acceptar" començant per l'actitud, és afrontar d'una manera lúcida i conscient qualasevol de les situacions que ens pot deparar la vida;  fer-ho així, aporta a l'nstant present grans dosis de serenitat i estabilitat.  Rarament des de l'exercici conscient de l' "acceptació" recorrerà hom a actituds de violència o de fugida de la realitat.

El "poder d'afrontar" és significatiu quan "acceptem" tot el que ens porta la realitat, sigui del signe que sigui,  i això ens capacita per encarar la pitjor de les situacions de la millor manera possible. 

                                                                                          

L' "acceptació" ens fa també responsables davant de qualsevol circumstància, i aquesta és una, sinó la principal virtut de l'ésser huma intrínsecament lliure i laboriosament conscient.  Perquè la "consciència" si be tots la tenim, sovint hom requereix d'una disciplina mental i psicològica, capaç de restituir les qualitats i poders de l'Ànima original que som, la vertadera identitat espiritual que se serveix admirablement d'un meravellós cos físic, mentre duren les etapes terrestres. Així l'home recupera els parámetres de la seva llibertat original "perduda", va emprenent el camí conscient, objectiu i responsable, que li anirà reposant alhora, totes les qualitats i poders originals "oblidats" en el trànsit tetradimensional.

L' "acceptació" doncs, sense judicis previs, ni etiquetes, és sempre d'una importància capdal, és un factor d'equilibri imprescindible en la pràctica de l'ara conscient, donat que ens fa humils, reflexius, equilibrats, serens, estables, amb ple domini per afrontar les més complicades situacions.  L' "acceptació" sempres és l' antítesi de la "reacció" (fàcilment precipitada, inconscient i garantía de "fracàs"), del "rebuig" (que indica la no voluntat per afrontar), o la "fugida" (que bàsicament indica por).

                                                                                   

                                                                               

 No dic "fàcil", ni "difícil": però si que aquest canvi vers la "consciència" no es fa d'un dia per un altre.  Hom requereix paciència cap a si mateix, i més quan s'està acostumat a "reaccionar" davant les situacions en comptes d' "activar l'  "acceptació" que, de mica en mica (si es practica) va desplegant altres qualitats complementaries bàsiques i vitals, com la mateixa "paciència" i l'auto respecte.  Primer cal entendre el aquí es planteja, portar-ho a la "comprensió de fons" i si hom ja ha pres la "decisió": començar a practicar. Hom podrà comprendre aleshores l' "arrelament" d'alguns costums "erronis", a nivell de la nostra psique, quan després de molt temps de practicar, es presenta una situació inesperada, i salta "automàticament" aquella "reacció" que ja quasi donàvem per erradicada.  Això només indica que, com en tot, no hem de defallir mai, fins i tot quan "sembla" que tot va a l' inrevés, cal seguir treballant, sempre des de l'instant present amb paciència, persistència i una ferma decisió.
L' "acceptació" aplana, acosta i facilita molt el tracte i la relació amb les persones del nostre entorn.  Partint de la base de l' "acceptació d'un mateix i de tots els altres tal i com son, sense judicis, ni etiquetes (allò de: ",m'agrada", "no m'agrada", "no el puc ni veure...", "em fa ràbia",  "què es deu haver cregut? etc. etc.).  Acceptar l'altre tal com és, sense jutjar-lo, sense etiquetar-lo.  Sovint allò que "no ens agrada" dels altres, no és sinó una projecció dels nostres propis defectes reflectits en ells.  I això no resulta gents agradable.  Cal treballar també des d'aquesta perspectiva: l' "acceptació" per davant de tot, donat que ens dona la serenitat,  ens estabilitza, ens fa reflexionar, intuir i fins i tot discernir, perquè aquesta acció es fa des de la Consciència de l'Ànima, ésa dir, amb "íntima, recordació de l'Ésser, la nostra íntima, sola i única "identitat lluminosa": com sempre hem de "mirar, veure i tractar" a tots els nostres semblants...*