DISCIPLINA & RESPONSABILITAT

membres del Cercle de Llum MONTSERRAT, amb el Sagrat Massís de fons. (foto IOM). Novembre 2009

Hi ha persones que els fa "terror" parlar de disciplina tal vegada perque associen el terme a "dictadura", "doctrina" , "enotjosa obligació, penso que erròniament car no necessariament disciplina vol dir això.

Abans que res cal situar les coses en el seu veritable context si és que anem a parlar o a plantejar-nos quelcom on intervingui la disciplina.

Partint de la base de que com a éssers humans, "som psíquicament molt desorganitzats" i procurant comprendre perfectament "que vol dir això" el pas següent és prendre la decisió ferma: lluitar per superar aquesta situació.

En el cas concret que ens ocupa i en el que vertaderament estem "compromesos" ens plantegem elevar el nostre "estat de Consciència": la pròpia freqüència de vibració, per assolir "metes clares" com per exemple: Acostar-nos el màxim possible a la fusió amb el notre Ésser Intern respectiu i a partir d'aquest "estat de Conciència" afiançar el contacte permanent amb els Éssers Superors que es manifesten a MONTSERRAT.

foto augmentada de nausobrevolant MONTSERRAT - Novembr 2009

Cal recordar: que partim d'una situació, generalment, de "desordre" (com hem dit) encara que, alhora, ens hagim compromès. Què vol dir això ? Doncs que, ineludiblement, hom haurà de seguir alguna "norma estricta" que, aplicada, ens "tregui" de l'estat actual que volem superar. Doncs és obvi que per canviar alguna cosa: quelcom "diferent" s'haurà de fer. I si hom comprèn això, el fet de disciplinar-nos en determinades gimnàstiques y pràctiques respiratòries, de relaxació y concentració y, sobretot, meditació, vocalitzacions màntriques y altres, no te perquè suposar cap "enotjosa obligació" si no tot el contrari: És el cami per aconseguir les metes i objectius que ens hem marcat. Car l'alegría, l'ímpetu i l'energia son en cada una de les pràctiques que es ralitzen doncs no ignorem a on ens condueixen.

Heus aci doncs que la disciplina més aviat es canvia en una volguda responsabilitat i que tant abarca individualment com col·lectiva.

Ser pràctics en meditació és conèixer a la perfecció la part interna i més important de l'ésser humà, allò que vertaderament transcendeix, allò que veritablement ES, allò que ve de l'infinit, de les estrelles, l'Immortal que tots portem a dins i que quan ens hi fusionem, podem i hem de dir amb tota propietat: YO SÓC.

Però per arribar a Ell, insisteixo: ens hem de disciplinar, és a dir, ser seriosos i responsables, per despertar en nosaltres la Divina Consciència: la seva voluntat i no la meva, donat que la "meva" és la voluntat de l' "ego", del subjectiu i il·lusori que hi ha en mi, l' ignorant, l'enganyós, el mal·leable, el que està subjecte a tot vaivé, a tots els miratges, a tots els sons hipnòtic i hologràfics, a totes les manipulacions. NEUTRALITZAR tot això, és el més anhelable, amics i amigues, però si no ens auto-apliquem una "norma" (entenguis una disciplina) el progrés és impossible...

Modestament, per mi, això és el que s'hauria d'entendre: Que per progressar en el camí de l'auto-descobriment d'un mateix QUELCOM IMPRESCINDIBLE PEL CONTACTE, hom ha de seguir un "norma" de manera ferma i constant, això porta al "progrés", però mai no ens hem d'adormir en els llorers d'una petita victòria i cal seguir laborant constantment per poder abraçar l'objectiu...

Altres vegades ho he dit i em se reiteratiu: si hom no fa "res" per progressar, resta tota la vida en el mateix lloc i amb els mateixos repetits resultats... Aleshores la disjuntiva passa per: o treballar sobre un mateix amb fermesa, comvicció i responsabilitat o be cadascú "està be com està i s'hi conforma" per no canviar res...

Amb tot, si hom és "capaç" d' escoltar la pròpia Consciència sempre sabrà el que te de fer: i ho farà be...