OM MANI PADME HUM

OM MANI PADME HUM, van repetint els budistes tibetans, i també els que vocalitzem els diversos "mantrams" amb veneració, paraules vibrants i energètiques, com els "Kiries" o el "Paranostre", que realment només son oracions "vàlides" en raó de la Consciència que hom hi posi en pronunciar-les.  Tota oració "funciona així", amb el convenciment profund que ens estem dirigint, o a la part més elevada d'un mateix, des d'aquesta part, vers on s'està invocant o suplicant un ajut. Aquesta part "elevada" de nosaltres mateixos fa de "nexe o pont" per assolir els nivells espirituals que s'invoquen.

Diu en G.B. en el seu llibre "The Divine Matrix" que quan hom resa, no hi ha d'existir "només" una profunda i sincera súplica, sinó que també, i això és de gran importancia,  que bo i resant, hom ha de visualitzar alhora, i ja acomplerta, la petició que om expressi en l'oració, això és vital i efectiu.  L'oració "sense" aquesta visualització, en virtud de la qual se'ns està donant o complint el sol·licitat, en minimitza l'efecte i "agreuja" la causa que  va motivar la pregària.  Per exemple, no n'hi ha prou de dir: "Pare meu, que es curi ell de la malaltia.."   Sinó que un mateix ha d'estar visualitzant com  aquesta persona "ja està curada": aquest és el llenguatge que el camp universal de la Matriu Divina pot reconèixer.  Quan ens "sentim" com si estéssim envoltats de pau i curació,  estem utilitzant el llenguatge que obre totes les possibilitats.  D'aquesta manera - assenyala Braden -, estem creant un canvi d'energia que pot ser descrit com el clàssic "salt quàntic".

                                          

Igual que un electró salta d'un nivell d'energia a un altre sense travessar l'espai entre ambdós, quan realment "sabem" que estem usant el "llenguatge quàntic corresponent" i no simplement pensant en el que podria ser:  estem en l'  "altre"  estat de Consciència.  Aquest és l'estat que esdevé pur espai on comencen els somnis, les pregàries i els miracles.

Penso que així queda explicat amb molta nitidesa i, comprenent-ho, val la pena "aprendre de resar correctament" si és que hom ho vol fer de manera "efectiva", de la mateixa manera que aprenem de relaxar-nos, de concentrar-nos, a meditar, i en definitiva de respirar correctament, que és també la "clau" de moltes coses.

Les oracions, les pregàries, els mantrams, son poderosos, si es realitzen correctament, si ho fem amb el "llenguatge quàntic" que ve a ser el llenguatge de la Consciència,  "no és" acte mecànic o reflexe de "pensar" o "intel·lectualitzar" la pràctica espiritual, no és convertir l'acte de resar en una "rutina absolutament inútil".  Es fer-la efectiva endinsant-nos en el "camp universal" de la Matriu Divina,  de la que som  i formem part, i és des d'on es poden produir els canvis que s'anhelen...

                                               

Es realment lamentable veure la rutina a que s'han vist reduïdes algunes pregàries i oracions de "màxima potencia" en llavis d'alguns religiosos, que només porten desgana i no transmeten res, perquè simplement, "no posen en actes de tanta importància, el grau de Consciència necessari", esdevenint qualsevol ritus, una sèrie de fòrmules pronunciades maquinalment de memòrtia, i de forma cerebral i freda. 

Tot s'ha d'anar aprenent i practicant novament, és la forma de no desvirtuar més les coses. 

Som part de l'Univers i tenim la capacitat de modificar i canviar petits fragments, a través de la manera en que vivim.  Estem connectats universalment en el nivell quàntic, per tant la nostra interconnexió implica que, canvis "aparentment petits", exerceixin una gran influència sobre el món i l'univers en general.  Això és, per exemple, l'  "efecte" papallona, és aquella famosa frase: "Si una papallona fa batre les seves ales a Tokio, al cap d'un mes, es pot produir un huracà al Brasil.

Acabaré amb un paràgref del llibre d'en Gregg Braden "The Divine Matrix", prou eloqüent:

"Si existeix dins de nosaltres un poder amb que alterar l'essència de l'univers, i crear pau i felicitat, tindria molt sentit que hi hagués un llenguatge que ens permetés de fer-ho conscientment i a voluntat.  I el fet és que si que hi és,  és precisament el llenguatge de l'emoció, de la imaginació,  i de l'oració, que Occident va perdre al S. IV a causa dels edictes de l'Església Cristiana".