ON HI HA LA LLUM (poema)

On hi ha la llum, hi ha la represa del camí,
el renaixement del coratge espiritual,
que dona aquella fe militant,  que es labora
en les pedreres dels anhels i els afanys,
quan encara l'ego te tantes arrels,
i és àrdua la batalla per reeixir
als dubtes, a les febleses, als hàbits,
a les pors, als orgulls i vanaglòries,
als "què diran?" i als "què deixaran de dir?"...
On hi ha la llum, no és un lloc inabastable,
no és d'una llunyania ignota o remota,
car és en el teu Cor i en el meu, on hi ha la llum,
i als de tots els éssers humans que al món hi ha...

On hi ha la llum, el camí s'eixampla,
i desapareixen els esculls
que fins ben poc hom havia trobat...
És l'ascensió d'un cim i llur coronació,
però ja sense pesos que destorbin,
sense angúnies, ni innecessàries angoixes,
tant sols, i és prou i suficient,
amb la joia de vibrar en les freqüències
de la llum,  on tots els esguards s'il·luminen,
on tots els cors s'harmonitzen,
en una sola causa i mateixa fita:
l'AMOR que s'ha pogut arrabassar a l'odi,
i que el Perdó ha fet encara més immaculat, si és possible...

On hi ha la llum, hi ha camins de Vida
plena i absoluta,  no hi ha cap mena d'ombra...
Si ombra es veu en contrast de la llum,
és que la llum que veiem, no és plena encara,
i no s'han fet "tots els deures" que calíen,
per ser-ne del tot mereixedors...
Res es dona perquè si, tot és un mereixement
personal, individual, d'un mateix,
per cada passa guanyada al Jo,
i de proximitat a la Divina Essència,
que constitueix cada Individualitat Sagrada...
On hi ha la llum, hi ha l'AMOR i el treball,
i un resultat inconfusible...

On hi ha la llum, hi ha el Coneixement i el Saber,
encara que la sorollosa ment no ho sàpiga,
i a la raó li manquin proves i demostracions,
l'intel·lecte faci "cabrioles" per entendre,
i els dubtes, com núvols, vulguin amagar al Sol...
La serenor del Cor és prou equilibrada,
que transmet i vibra en la freqüència de l'Ésser,
i els ulls vibren com llumeneres en la nit freda,
per mans i braços flueix l'energia resplendent,
prana pur que és Vida que hom respira,
res no es pensa, ni s'espera: sols es viu el Present,
que Cosmos i Univers conté, i l'Ara profund,
i la Vida tota, arreu d'on és...

On hi ha la llum, l'Ànima en sent la crida,
ja no somia i sap amb saviesa que l'atrau,
i vers on camina sense por de despertar-se,
lúcida i serena, segura d'allà on va...
El temps ja no esclavitza: ni dilata, ni contrau,
és una línia infinita on sempre progressar...
Oh, la llum, com ha trigat a arribar!
O és que hom ja la tenia i no la sabia trobar?
Si al Cor de l'home era, com no el podia il·luminar?
On hi ha la llum no hi ha oblit sinó memòria,
ja tot és perquè és, perquè sempre ha sigut i serà,
heus aci que això és dins meu, dins teu i dins tots està...

                                           Lulius - 13 i 14 d'Abril 2010